DITES

TRADICIONS

   Per Sant Isidre hom s’escalivava cabeces d’all, que s’empraven per curar el mal de coll.

   Es diu que abans de segar, els segadors, feien el senyal de la creu i deien: "per lo se, cap i tru, veri fa, de la gabiu, de la gabau, maria a bé, escarxofé, catx".

   Quan s’acabava la sega es feia una gran festa i es menjaven coques, que tenien formes molt diverses, tals com: de gall, moltó, conill, porc, etc.

   Les dones que esperaven un fill es lligaven cintes que penjaven de la imatge de la mare de Déu de la capella de santa Anna perquè el part fos feliç.

   Als nens perquè mengessin els hi recitaven. "baldiró, cantarineta, baldiró, cantarinó; s’ha menjat la cansalada i tots els ous del ponedor".

   Pel mal d’orella s’agafaven les flor del saüquer es cremaven a la brasa i s’utilitzava el vapor que desprenia, el qual també es feia servir per estovar la tos, per a descarregar el  pit, per a l’inflor d’ulls, etc.

   Quan naixia un filla a Sant Joan, es posava un plat amb sal al seu bressol perquè les bruixes no se l’emportessin i a Sant Pere ho posaven un grapat al llit.

   Es deia que els mussols mudaven la veu segons l’estació de l’any; per la tardor i l’hivern deien: "xuup, xuup, xuup" i pel bon temps canviaven de cant i deien simplement "meuca", i d’açí que hom els apliqui aquests apel·latius segons quina sigui la temporada de l’any; el qualificatiu xup prengué sentit adjectivat per qualificar per poc actiu i d’ensopit, hi ha qui creia que aquesta diferencia de veu corresponia al sexe i que els mascles deien "meuca" i les femelles "xup".

   Diu la tradició que per curar l’hèrnia prematura dels infants, aquests es passaven per un roure obert, a les 121 de la nit de la revetlla de Sant Joan, amb la presència dels seus padrins i d’un Joan i d’un Pere, aquest últim agafava l’infant i el lliurava a en Joan, passant-lo pel roure obert, tot dient: "Joan, aquí us dono aquest infant, trencat us el porto", el Joan el rebia i, passant-lo novament pel roure, li contestava: "Pere, l’infant us torno, curat us el dono". Calia repetir l’operació tantes vegades com es podia, mentre anaven caient les batallades, i sempre calia que l’infant restes en mans de Joan finalment. Era un ritual considerat universal amb nombroses variants. Aquesta superstició estava molt estesa i va perdurar fins a principis del segle XX; es diu que el gran roure existent al peu d’una font a la masia del Soler, a la vessant de llevant de la serra de Puigfred, el cercle irregular que formen unes branques a l’unir-se entre sí, és una centenària incisió per passar-hi una criatura.

  A les masies del terme i altres indrets del seu entorn, per la revetlla de Sant Joan tallaven branques de magraner i de llorer per fer bastons borinoters, els quals es feien servir per matar borinots negres, doncs es creien que encarnaven les forces malignes i eren presagi de desventures i de malalties i que solament podien ésser eliminats amb una bastonada d’aquestes branques collides durant la nit del solstici d’estiu.

LA COVA DE MEDIONA: Era situada prop de les ruïnes del castell, la seva fondària era immensa, i al seu interior hi havia una reina encantada, que guardava un gran tresor. Només se la podia desencantar al punt de mitja nit de Nadal, i qui ho aconseguís, s’hi podria casar i posseir tan preuat tresor. Alguns ho provaren, però la por, de trobar-se al mig de la foscúria els feu abandonar l’arriscada aventura.

LA COVA DEL BOLET:

   Hi havia a Font-rubí tres noies que eren molt boniques. Tots els joves les pretenien i elles es deixaven dir amoretes, feien veure que s’enamoraven i, al final, feien el mateix amb d’altres. Tant els nois rics com els nois pobres n’havien sortit burlats. Ajuntats tots ells, recorregueren a les males arts: entendre’s amb les bruixes perquè les encantessin. Des de llavors es troben tancades a la cova del Bolet d’on no sortiran fins que pari el fort soroll que produeix un corrent d’aigua que passa per la seva fondària.

ELS HOMES DEL BOLET: 

   Es diu que les parets d’aquesta mateixa cova hi havia uns homes pintats, els quals moltes vegades es van intentar desencantar, però no es va aconseguir, es conta que hi havia un rètol que deia: "que ningú s’atreveixi a acostar-se". No obstant això, un valent va fer-lo i amb un martell va donar un fort cop al front d’aquells homes i va caure de la paret una gran quantitat de diner, que l’enriquí de per vida.

L’ENCANTADA DE CAN FÀBREGUES:

  Sobre aquesta llegenda hi ha diverses versions, la que té quelcom a veure amb Mediona diu.

  A Sant Quintí de Mediona, hi havia una noia molt bonica, que havia d’heretat la rica masia de Can Fàbregues de Font-Rubí. Molts eren els fadrins del poble i la comarca que la pretenien, però ella els rebutjava dient que no li havia arribat encara l’hora de casar-se.

   Però, tres joves de la contornada, la seguien arreu, i ella cansada del seu setge, va anar a visitar la bruixa de la cova del Bolet, demanant-li que li fes un encantament, per lliurar-se de dits pretendents. Aquesta la va escoltar i a la mateixa cova hi va quedar la noia vestida de blanc, posada de peus damunt un alt altar i envoltada de serps verinoses que no permetessin que ningú s’hi acostés.

    Solament la persona que aconseguís travessar la barrera de les serps i tocar la vora del seu blanc vestit, podria desencantar-la i casar-se amb ella.

   Molts foren qui els que ho intentaren, però ningú ho ha aconseguit fins ara, doncs els que ho han intentat han trobat la mort, i d’aquesta manera al lloc més profund de la cova continua la donzella. Únicament durant la nit de Sant Joan, a les 12 en punt, surt la noia a estendre la roba damunt les argelades que envolten la boca de la caverna.

EL PÈLAG DE LES BRUIXES: 

   A la riera de Mediona, en el congost que forma prop del castell, en un lloc d’abundant vegetació i on les pedres agafen capritxoses formes, la riera forma un pèlag bastant profund, anomenat de les bruixes; doncs deia la fantasia popular, que la reina de les bruixes que habitaven en aquest indret tan inhòspit, durant les nits de lluna vella (plena), s’apareixia en forma d’un anyell blanc trist i quiet, el qual cridava els caminants pel seu nom amb veu humana.

EL CRIST DE MEDIONA:

 En una de les moltes persecucions que sofriren els cristians, perquè no fos profanat, fou enterrat el Sant Crist de l’església de Santa Maria del castell de Mediona en un camp pròxim. Després de molts anys, un pagès, cavant amb la seva aixada, topà amb una imatge de fusta, donant el cop a la cama de la mateixa i de la ferida, en sortí sang. Aquell fet prodigiós s’estengué arreu i va fer que la devoció al Sant Crist fos general no solament a Mediona, sinó a tota la seva contornada i d’aleshores gran nombre de persones anaven a venerar-lo per demanar-li algun favor.

Ventre de porc amb mongetes.